D'on venim:
Llibres per llegir(*) neix sota l’aixopluc de la Universitat Oberta de Catalunya, l’estiu del 2005. És, per tant, un dels primers llocs virtuals de casa nostra en què es...
Macbeth
Shakespeare va ser un mestre burxant en el cor dels homes: l’amor, l’ambició desmesurada, el dolor, la tirania... són alguns dels aspectes que va tractar. Pujar per tornar a caure és un dels moviments que monopolitzen moltes de les seves obres i que trobem a Macbeth: un home ambiciós i la seva companya, més ambiciosa encara que ell, tocaran el sostre del poder i cauran estrepitosament. A més, aquest ascendir per tornar a baixar no només és el camí que segueix Macbeth, a qui sàviament manipula la seva muller, sinó que també serà el camí de Duncan i qui sap si també ho serà de les nissagues futures, tot i que les bruixes –que tenen un paper en l’obra a mode d’oracle de tragèdia grega—pronostiquen una llarga saga Malcom. Tot el que els passa als personatges els és anunciat per aquests éssers terribles però d’una manera tan subtil o enganyosa que quan aquells es vegin a venir les circumstàncies adverses ja serà massa tard per actuar. Una petita revifada cavalleresca, preludi del final i pròpia dels herois de l’oest que moren amb les botes posades, és l’únic que Macbeth podrà oferir per a netejar la seva dignitat.
Deia més amunt que Shakespeare, si prenem la seva obra globalment, mira d’estudiar l’home des de totes les perspectives possibles. Per això els seus personatges sempre tenen la possibilitat de redimir-se. Per això Lady Macbeth acaba suïcidant-se plena de remordiment. Per això la culpa persegueix Macbeth, fins i tot en forma de fantasma, i no el deixa viure en pau un cop aconseguits els seus propòsits.
A banda d’aquests aspectes (ambició, culpa, traïció...), destacaria també el fet de la por a la culpa que, penso, resultarà potser fins i tot més destructiva que la pròpia culpa i anirà corsecant el cor del matrimoni. I és que ja ho deia Sèneca: és feliç qui viu lliure de desigs i temor. Però tornem a la història perquè és a través d’ella i dels símbols que en ella apareixen la manera que té Shakespeare de dir-nos: mireu què dolents poden ser els homes i les dones per ambició. Mireu què els passa quan fan actes reprovables per la moral humana. Mireu com la pròpia naturalesa (l’entrada del bosc al castell) s’hi revela. Hom neix amb el seu paper a la història i és impossible canviar-lo. I si no, que ho preguntin a Julieta.
El que està clar és que Shakespeare s’ha de llegir.
- Inicieu sessió o registreu-vos per enviar comentaris
Comentaris
"El que està clar és que Shakespeare s’ha de llegir".
I no només una vegada. Les seves obres són tota una lliçó de vida.
Salutacions!
Margalida
Que bé, per fi un Shakespeare. No només s'ha de llegir sinó que s'ha de veure representat i no una vegada sinó totes els que es puguin.
Shakespeare i Txèkhov són autors imprescindibles en teatre.
Molt bon comentari Ester, però jo crec que, al contrari, el destí si que es pot canviar perquè les bruixes només vaticinen allò que veuen en el cor ambiciós de Macbeth. Si hagués seguit el seu camí sense haver fet cas dels seus vaticinis no hagués tingut aquest desastrós final perquè el camí d'ocupar el tron i el poder a partir de tallar caps no és un destí excepcional , sinó la manera més fàcil i, per cert, normal. Per això Shakespeare és tan bo, perquè és tan universal. Evidentment, Shakespeare és un pou sense fons on en cada lectura i representació s'hi descubreixen més sentits i mé facetes,sobre el comportament humà, però a més el seu excepcional i genial talent fa que t'hagis de passar una bona estona per entendre cada línia. Potser per això val la pena llegir-lo i rellegir-lo de manera que quan es vagi a veure l'obra es pugui captar tota la seva essència.
De fet, hi ha obres com la Tempesta en què els crítics encara discuteixen sobre el seu sígnificat més profund.
Tampoc no crec que tots els personatges tinguin la possibilitat de redimir-se com el Don Joan , pensa en el Ricard III, un dels personatges més cínicament monstruosos que no es suporta ni ell mateix o en Iago d'Otel·lo que, a part, de la gelosia, actua amb maldat fins a la mort.
Maria Jesús
Majesús
Jo només l'he vist interpretat amb Molt soroll per a no res però no he vist cap de les grosses. M'agradaria, però.
No havia pensat en això que dius sobre no haver fet cas a les bruixes. Ara l'hauré de rellegir...
Ester F. Matalí
És veritat, Margalida. És gran i amb raó.
Una abraçada!
Ester F. Matalí
Jo vaig tenir una etapa shakespeariana en la que em vaig llegir quasi totes les seves obres. Macbeth sempre ha estat una de les meves preferides perquè considero que és la més intensa -en el sentit que evita més les tangents que a altres obres- i perquè em fascina Lady Macbeth. A més, el seu argument criminal em dóna la sensació que podria considerar-se un antecendent de la novel·la negra: la tensió constant, la corrupció moral, els remordiments...
Marta
Dr Read Good
Literatura anglesa de capçalera
M'agrada molt aquest punt de vista, Marta, de comparar-lo amb novel·la negra. Seria un bon treball de literatura comparada, sí senyora.
Ester
Ester F. Matalí